“Hi ha pràctiques docents que fan possible que tots els alumnes aprenguin”

Pedagoga, catedràtica de Didàctica i Organització Educativa a la Universitat de Sevilla i directora del programa UniDiversidad en aquesta mateixa universitat, Anabel Moriña és especialista en inclusió, discapacitat i educació. Des de fa anys investiga sobre educació inclusiva i mètodes pedagògics que facilitin l'atenció a la diversitat a les aules. El 24 de gener, coincidint amb el Dia Mundial de l'Educació, vam parlar amb ella sobre quina és la situació de l'educació i les persones amb discapacitat a Espanya.

 

L'Observatori Estatal de la Discapacitat fa temps que alerta sobre l'existència d'una bretxa entre el nivell educatiu de la població amb discapacitat i sense discapacitat. Quines són les causes d'aquestes diferències?

És una resposta complexa. Si deixem de banda les possibles causes externes al sistema educatiu i ens centrem en l'educació, ens trobem múltiples barreres. En primer lloc, a Espanya no tenim un gran pacte educatiu, sinó moltes lleis educatives que se succeeixen una rere l'altra i que realment no s'arriben a implantar a la pràctica. Des de la política educativa, amb accions concretes, s'ha d'apostar clarament per una educació inclusiva que garanteixi el dret de totes les persones a ser a l'escola i a gaudir d'un aprenentatge de qualitat en aquest entorn, que totes puguin participar i sentir-se part de la comunitat educativa. Per això, cal més inversió en recursos humans i en la continuïtat dels docents en un mateix centre, i també la millora de les instal·lacions, per garantir-ne l'accessibilitat.

 

Quines altres barreres trobem?

Una d'elles, a nivell estructural, són les ràtios tan altes que hi ha a les aules, i que fan que la gestió de la diversitat sigui molt complexa. També cal millorar la formació del professorat: els plans d'estudis de les facultats d'Educació necessiten actualitzar-se, estar més centrats en les necessitats reals de la societat i en com ha de ser una escola inclusiva. A més a més, s'ha de revisar la formació permanent del professorat.

Les barreres actitudinals també són molt importants. Hi ha professionals, famílies i persones de l'entorn educatiu que no creuen en la diversitat i no confien en les capacitats de les persones. Aquestes expectatives tenen una gran influència en les possibilitats que una persona tingui un millor rendiment acadèmic o pugui aprofitar la seva formació. Moltes persones amb discapacitat estan a l'escola, però no s'aprofita tot el potencial que tenen.

 

Es parla molt d'inclusió, però encara queda recorregut per avançar cap a una inclusió real

 

Llavors, podem parlar d'una escola realment inclusiva a Espanya?

Es parla molt d'inclusió, però jo diria que encara queda recorregut per avançar cap a una inclusió real. A la majoria de centres, esperen trobar-se amb estudiants "de talla única", homogenis. I quan tenen a una persona que no respon a aquest perfil d'estudiant ideal, comencen les dificultats: docents que no es consideren preparats per acompanyar-los, o que creuen que és millor que aquests estudiants vagin a l'aula de suport o a un centre d'educació especial.

Fins i tot, en molts casos en què els alumnes amb necessitats especials estan a l'aula ordinària, l'evidència científica ens diu que estan fent activitats completament diferents de les dels seus companys. I això implica abaixar el nivell i les expectatives cap a aquell alumne, implica desmotivació i també processos d'estigmatització que són molt dolorosos. El context li abaixa tant el nivell curricular i les expectatives, que la persona acaba pensant que no val per estudiar.

 

Com seria una escola realment inclusiva?

Si ens centrem en la discapacitat, tot i que ho faria extensiu a la diversitat en general, l'estudiant no és qui ha d'adaptar-se al sistema, sinó que és el sistema el que ha de canviar perquè aquell infant continuï aprenent, participant i sentint-se part. Això implica creure realment en la diversitat i també que el professorat estigui format i no utilitzi una metodologia tradicional en els seus processos d'ensenyament. Els mètodes tradicionals, que bàsicament trobem a tots els centres, posen el docent al centre, el docent és qui té la veu activa, i l'alumnat és només una veu passiva. Amb aquest tipus de metodologies, hi ha nens que queden endarrerits i no se'ls pot atendre, només s'atén la mitja i als que van més avançats. Avui en dia sabem que hi ha altres pràctiques docents que sí que possibiliten que tots els alumnes puguin aprendre, i que es vagi trencant aquesta bretxa tan gran que hi ha entre els resultats acadèmics d'uns i altres.

 

De quins mètodes i pràctiques es tracta?

Sabem que l'aprenentatge cooperatiu, on es considera l'alumnat com el principal recurs humà de l'aula, és molt positiu. En aquest cas, el rol del docent no és el d'explicar sempre, sinó que els nens i nenes s'ajuden entre ells, promouen aquesta maximització de l'aprenentatge, i el docent pot contribuir a ajudar a qui més ho necessita. Tenir altres docents o persones de suport a l'aula diversifica també l'atenció que s'hi ofereix. També hi ha altres estratègies que s'estan aplicant, com l'aprenentatge servei, el treball per projectes, la tutoria entre iguals, etc. El que fa inclusiva una classe o una pràctica no és la metodologia, sinó l'ús que se'n fa. No serveix de res que un docent treballi per projectes si no hi està inclòs tothom, si hi ha alumnes que estan fent alguna cosa diferent. No existeix el docent ideal, ni la metodologia ideal, cada docent ha de tenir un repertori de pràctiques, de metodologies… i, en funció del grup classe, utilitzar-ne una o altra. Dins d'una aula sempre hi ha persones amb interessos diferents, que aprenen de diferent manera i que necessiten diferents aproximacions als processos d'aprenentatge.

 

Volem una societat on ensenyem les persones amb discapacitat a no relacionar-se amb els seus companys, que només es relacionin amb altres persones amb discapacitat? Hi ha aprenentatges socials que, fora de l'escola ordinària, són molt difícils d'aprendre

 

La Llei general de la discapacitat diu que els alumnes amb discapacitat s'han d'escolaritzar en centres ordinaris, i que només en casos excepcionals cal optar per centres d'educació especial. Quins beneficis té l'escola ordinària en comparació a un centre especial?

Quin benefici té per a un infant amb discapacitat estar en un centre ordinari? Com a mínim, aprendrà el mateix que si estigués en una aula de suport o en un centre especial. D'altra banda, volem una societat on els ensenyem a no relacionar-se amb els seus companys, que només es relacionin amb persones amb discapacitat? O volem una societat en la qual convisquem? L'educació no és només acadèmica, hi ha aprenentatges socials que, fora de l'escola ordinària, són molt difícils d'aprendre. Jo aposto al 100% per la inclusió completa i amb tots els recursos. Ens cal que els professionals dels centres d'educació especial s'integrin a l'escola ordinària, que les aules siguin més obertes i amb més docents. A Itàlia, per exemple, on apliquen la inclusió completa des de fa anys, tenen més o menys docents en una aula en funció del nombre d'alumnes amb necessitats educatives que hi hagi en aquella classe.

 

Amb quins recursos compten els centres ordinaris perquè les persones amb discapacitat puguin tenir el mateix aprenentatge que els seus companys?

Es fan adaptacions curriculars, tan significatives com poc significatives. En les molt significatives, moltes vegades el desnivell és tan gran que el currículum no té res a veure. És important aplicar primer mesures d'adaptació ordinàries, centrades en el grup, i després passar a les extraordinàries, si cal. Però el que caldria fer és reorganitzar els recursos, que hi hagi més professionals amb horaris més efectius, que els professors de suport a la diversitat entrin a l'aula i no s'ofereixi aquest suport fora de l'aula, canviar les metodologies i l'organització de l'aula... Continuem tenint els alumnes asseguts d'un en un o de dos en dos, quan hi ha altres estructures que està demostrat que funcionen molt millor.

 

S'hauria d'incloure l'accessibilitat cognitiva com una assignatura a cursar en els graus de Ciències de l'Educació, on actualment no ho és

 

S'està treballant per millorar l'accessibilitat cognitiva dels materials educatius, per exemple, amb adaptacions a Lectura Fàcil?

En línies generals, el material educatiu estrella continua essent el llibre de text, i no estan adaptats, sinó que l'accessibilitat cognitiva continua essent una barrera, amb textos que poden ser molt complexos. Per descomptat, s'hauria de començar a caminar en aquesta línia, i també s'hauria d'incloure l'accessibilitat cognitiva com una assignatura a cursar en els graus de Ciències de l'Educació, on actualment no ho és. Seria un camí important i molt potent.

 

Finalitzada l'educació obligatòria, només una de cada deu persones amb discapacitat continua formant-se. Quines barreres els impedeixen seguir amb la seva formació?

La discapacitat és molt diversa en ella mateixa i, dins de la discapacitat, ens trobem amb la intel·lectual, que pot trobar-se encara amb més barreres en el sistema educatiu. Durant l'educació obligatòria, les persones amb discapacitat intel·lectual compten amb una sèrie d'adaptacions, però, en arribar a etapes postobligatòries, aquestes adaptacions desapareixen. Llavors, si bé poden accedir a estudis postobligatoris, davant la manca d'adaptacions, acaben abandonant.

La majoria d'estudiants amb discapacitat intel·lectual que han participat en el programa UniDiversidad a la Universitat de Sevilla, finançat per la Fundació ONCE i el Fons Social Europeu, van acabar abandonant els seus estudis postobligatoris perquè es frustraven i no tenien les ajudes necessàries. La desmotivació que arrosseguen d'etapes anteriors també juga el seu paper: en molts casos, anar a l'escola implicava processos dolorosos per ells, per l'etiqueta, pel rebuig dels seus companys, perquè se'ls tractava com si no  existissin... Acaben assumint que no valen estar a l'escola, i ni es plantegen continuar estudiant.

 

En arribar a etapes postobligatòries, desapareixen les adaptacions amb què les persones amb discapacitat intel·lectual comptaven durant l'educació obligatòria

 

Falta visibilitzar les persones amb discapacitat, tenir referents amb discapacitat?

Sí, jo crec que sí. Actualment estem fent un estudi on investiguem les històries d'èxit de persones amb discapacitat que s'han graduat a la universitat, i una de les recomanacions que ens han fet és visibilitzar les seves històries perquè aquestes serveixin com a exemple, perquè hi ha persones que no accedeixen a la universitat per desconeixement o per por, perquè creuen que no podran superar el salt que suposa accedir i cursar uns estudis superiors.

S'estan fent molts esforços des del Tercer Sector i des del sector acadèmic per visibilitzar les persones amb discapacitat, però es necessita el suport de les comunitats i dels governs, perquè la inclusió no és possible si no anem tots de la mà: canviar una societat requereix un esforç col·lectiu. Sols, és impossible.

 

La formació de les persones, i especialment de les persones amb discapacitat, influeix en les seves possibilitats de trobar feina. Com es pot millorar el vincle entre el sistema educatiu i les empreses perquè les persones amb discapacitat tinguin les mateixes oportunitats que algú sense discapacitat?

A més formació, més oportunitats laborals té una persona perquè, si bé comptar amb una titulació universitària no és garantia de trobar feina, haver assistit a la universitat proporciona una sèrie de competències que t'ajuden a ser més independent i et faciliten la inserció al mercat laboral. No obstant això, també cal treballar en la transició entre la formació i el món laboral. Si bé existeixen compensacions per a la contractació de persones amb discapacitat i altres mesures de discriminació positiva, falta molta feina per fer, especialment pel que fa als prejudicis que continuen existint. A la universitat ens hem trobat amb empreses reticents a acollir alumnes universitaris amb discapacitat intel·lectual per a la realització de pràctiques. Tot i això, una vegada l'empresa ha conegut l'estudiant, ha vist com treballa i ha pres consciència de les seves capacitats, aquesta empresa ens ha demanat tornar a acollir alumnes en pràctiques cada any. En moltes ocasions, a més, les persones amb discapacitat fan la seva feina molt millor que les persones sense discapacitat, segurament per la seva alta motivació i les ganes de demostrar les seves capacitats. Hi ha un desconeixement absolut de tot el que aporten les persones amb discapacitat i, en moltes ocasions, ens perdem l'oportunitat de conèixer com en són, de competents.

 

A més formació, més oportunitats laborals té una persona. Anar a la universitat proporciona una sèrie de competències que t'ajuden a ser més independent i et faciliten la inserció laboral

 

Les últimes lleis d'educació parlen de la necessitat de fomentar la formació al llarg de la vida. Tanmateix, un 98% de les persones amb discapacitat majors de 16 anys no estan fent cap formació. Com es poden millorar aquestes xifres i que les persones amb discapacitat tinguin oportunitats i ganes de formar-se al llarg de la vida?

Hi ha formacions que des de l'entorn laboral es marquen com a obligatòries per a les persones treballadores, o que estan relacionades amb la possibilitat d'una millora laboral. Darrere la formació al llarg de la vida, hi ha unes motivacions. Si durant la teva formació obligatòria vas tenir una mala experiència, voldràs continuar formant-te? I si et formes i formes, però continues sense trobar feina o millorar a la teva feina actual, no serà una font de frustracions? O si t'apuntes a formacions i quan hi assisteixes veus que no són accessibles, que són reiteratives o no tenen sentit? És important que abans d'impulsar formacions al llarg de la vida, hi hagi una detecció de necessitats. Ens hem de preguntar, realment aquesta persona té la necessitat d'aquesta formació? I en cas afirmatiu, com està dissenyada aquesta formació? És accessible? Ens hem de qüestionar què s'està fent en aquest terreny, i també és necessari comptar amb polítiques que apostin per la formació contínua de les persones amb discapacitat i, sabent que hi ha persones amb diferents necessitats de suport, el sistema educatiu hauria d'oferir els suports que es necessiten en cada situació.

En qualsevol cas, i ja per acabar, crec que en aquests moments hem de passar de la retòrica a l'acció, perquè ja tenim evidència científica sobre com construir contextos educatius i laborals inclusius. Cal una aposta ferma per la diversitat, i reconèixer i valorar les múltiples capacitats que té qualsevol persona. No podem conviure en una societat inclusiva si en el camí no comptem amb totes les persones i no es generen oportunitats reals, sense excepció d'aprenentatge, participació i pertinença als diferents contextos d'una societat.

Anabel Moriña, pedagoga, catedràtica de Didàctica i Organització Educativa a la Universitat de Sevilla

i directora del programa UniDiversidad a aquesta mateixa universitat.