"El feminisme ha de ser inclusiu amb la discapacitat o no serà"

Carme Garrido és secretaria i referent d'igualtat, feminisme i voluntariat de la Federació Ecom, un moviment impulsat per persones amb discapacitat i que treballa per a aconseguir una societat inclusiva. A més, Garrido presideix l'associació Entretots, entitat que treballa en el mateix sentit a Catalunya.

 

Un 16% de la població femenina pateix una discapacitat, de fet, un 60% del col·lectiu són dones i tot i ser un tant per cent tan elevat, creus que hi ha prou consciència de la problemàtica que pateixen les dones i nenes amb discapacitat?

No n'hi ha, i les xifres parlen. Jo mateixa tinc una discapacitat a conseqüència d'una pòlio patida a l'edat de quinze mesos, una malaltia degenerativa que et fa perdre capacitats i que en el 80% dels casos et pot provocar una segona fase que és la síndrome postpòlio. Jo malauradament vaig tenir la primera i la segona fase, això m'impedeix tenir una jornada laboral i actualment soc pensionista. De fet, el 77% dels receptors de pensions no contributives som dones, és a dir, la majoria de les pensions més minses són les que rebem les dones.

A més, poques dones d'aquest col·lectiu teniu un càrrec representatiu en la societat.

Només un 30%. I si ens movem en l'àmbit laboral, les dones amb discapacitat cobrem una mitjana de 3000 euros menys que els homes amb discapacitat.

En termes de pobresa, les xifres són molt preocupants. Deu milions de dones amb discapacitat estan en risc d'exclusió social.

Sí, i més de cinc milions no tenen ingressos econòmics, ni per salari ni per prestació.

Estem parlant de discriminació múltiple.

Ser dona ja és una discriminació, i conviure amb la discapacitat també, i aquí s'hi poden anar sumant capes. Dins el món reivindicatiu cal incorporar aquesta mirada interseccional i sumar-se a l’erradicació del capacitisme i la discriminació múltiple que les dones amb discapacitat patim. Ara hem creat també el bloc feminista anticapacitista per anar juntes a les manifestacions i unir esforços per lluitar juntes pels nostres drets.

Parles de capacitisme, però el mateix mot és molt desconegut, poc utilitzat en els mitjans i en la societat en general.

És un terme poc usat perquè també està amagat. El capacitisme és com el racisme, però en comptes de no reconèixer drets per qüestions racials, és l’exclusió i el no reconeixement de drets pel fet de tenir una discapacitat. El feminisme ha de ser anticapacitista o no serà. És important recordar que la discapacitat no discrimina, es troba en totes les fases de la vida i de la societat.

Quines són les principals reivindicacions?

Les dones i les nenes amb discapacitat volem ser escoltades i participar amb  igualtat d’oportunitats i presa de decisions en tots els espais públics. Un dret cabdal és l'assistència personal, que està reconegut per les Nacions Unides des de 2006 i a Catalunya el marc legal està definit pels criteris que deriven de la llei de promoció d'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. El reconeixement d'aquest dret de suport no només ha de ser tècnic sinó també humà, de personal, per poder assolir aquesta autonomia, per poder alliberar a la família i que no només puguin fer de cuidadors. Actualment, encara s’està pendent de desplegar el decret que ho fa viable i aquesta és una de les lluites. Falta convenciment i voluntat política. Portem un programa pilot des de 2007, i estem en 2024. Anem tard.

Les cures les continuen assumint principalment les dones.

El 80% de les cures les portem les dones, amb discapacitat o sense. De vegades en el mateix nucli familiar conviuen persones amb dependències. Les dones amb discapacitat hem de tenir els suports necessaris per nosaltres, cuidadores amb discapacitat, i pels cuidats.

 

Pel que fa a la violència, estem parlant també d'un segment de població especialment vulnerable?

El 13% de les dones que moren assassinades tenen un grau de discapacitat i el 23,4% de les dones amb discapacitat, la seva discapacitat ve derivada de la violència que han patit. Quan parlem de relacions, de sexe, se'ns veu com un col·lectiu infantilitzat, asexual, però també se'ns veu com la presa fàcil per patir abusos. La mateixa vulnerabilitat ens fa ser objectius fàcils. Cal modificar la normativa de violència de gènere per a que s'incloguin les violències masclistes que patim les dones i les nenes amb discapacitat.

 

El feminisme ha de ser inclusiu amb la discapacitat o no serà, afirma Carme Garrido mentre analitza les xifres referents a la situació de les dones amb discapacitat.

 

La sensibilització i la visibilització han de començar a les escoles?

L’escola inclusiva també està aprovada per llei, però no s'hi posen els recursos econòmics suficients. Si una escola és inclusiva ha de tenir els serveis assistencials que calen, com logopèdia, infermeria, vetlladors... És molt trist que en 2024 encara tinguem escoles que segreguen per manca de recursos. I en el cas de les nenes és més greu perquè menstruem i això requereix un suport per atendre la seva higiene personal. Per aquest motiu moltes vegades s’opta per treure-les del centre i portar-les a un centre d’educació especial que atén unes necessitats molt diferents i no dona cap qualificació acadèmica, es una atenció social. La consciència i la igualtat real ha de començar a les escoles ordinàries tal con indica la Convenció de Nacions Unides, amb els suports necessaris.

 

On trobem la clau per poder millorar?

És una mica de tot, però les entitats ens sentim impotents perquè sempre ens trobem amb el mateix mur que és que no hi ha recursos. Es tracta de treballar la corresponsabilitat. Segur que al nostre entorn tenim algú amb discapacitat. Tots hi estem exposats i, per tant, la responsabilitat és dels governs i de tota la societat. És important educar en valors, però el més important és poder exercir aquests valors i drets.

En què hem avançat i en què hem fet passos enrere?

Hem avançat en el sentit que tenim més visibilitat i l’accessibilitat és millor. Barcelona té tots els autobusos amb accessibilitat. Hi ha més sensibilitat davant la discapacitat en molts sentits, però en els temes com la violència cap a les dones hem retrocedit. No sabem si ha sigut per les noves tecnologies i les xarxes socials, però hem retrocedit. És curiós i sembla contradictori, però com més informació tenim, les persones s'individualitzen més. En l’àmbit tecnològic sí que hem avançat, no obstant això en l'àmbit social queda molt camí per fer, i tots/es som corresponsables, i som còmplices del capacitisme o de la igualtat i la inclusió. Cadascú que prengui consciència de com actuem i quines actituds continuem permetent.

 

Carme Garrido, secretària de la Federació ECOM i presidenta de l'Associació Entretots