Les institucions familiars, educatives i especialitzades en discapacitat juguen un paper fonamental en l'eradicació dels tabús entorn de la sexoafectivitat

Jordi Fernández Suriñach, psicòleg i docent a la Fundació Maps, fa molts anys que treballa en l'àmbit de la intervenció i educació sexual en persones amb discapacitat intel·lectual a les entitats i les famílies. És autor de la tesi doctoral "Efectes d'un programa d'intervenció psicoeducativa en les actituds i coneixements sexuals i afectius de persones amb discapacitat intel·lectual que assisteixen a un servei de teràpia ocupacional".

 

La convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides es crea per promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per a totes les persones amb discapacitat. Però si parlem de sexualitat, o a l’hora de formar una família o de ser pares, es pot dir que aquests drets estan garantits?

Podríem dir que és un dret que està escrit, però no garantit. Perquè poder garantir una sexualitat plena, o que es pugui tenir descendència, depèn principalment de l'entorn, i és aquí on moltes vegades hi ha dubtes o es qüestiona i es limita aquesta decisió personal.

 

El fet que l'entorn no ho faciliti és perquè, en general, es veuen les persones amb discapacitat intel·lectual com si no fossin adultes?

Cal tenir en compte el model del qual venim, que és un model assistencial. Aquest model proporcionava una cura a algú que tenia necessitat de suport i tu havies de resoldre les necessitats del seu dia a dia de forma externa perquè es considerava que no era capaç. En veure'ls com a nens, en l'àmbit sexual se'ls tracta de manera molt diferent de la d'un adult. Per tant, si veiem les persones amb discapacitats intel·lectuals com a infants eternament, el treball més sexual, de creixement, de canvi de cos, de canvis hormonals, de desig, no hi és. I crec que aquest és un tema que s'ha de gestionar diferent perquè tenen la necessitat de viure en parella i molts també volen tenir descendència. La societat i les entitats tenim el repte de crear el suport necessari perquè aquestes persones realment puguin assolir els seus objectius de vida. I aquests són, en moltes ocasions, viure en parella, de forma autònoma i amb descendència, tenint present que per a ells això és el que veuen normal. 

 

El problema vindria, doncs, quan deixen de ser nens, que no se'ls permet viure l'adolescència de la mateixa manera que una persona sense discapacitat?

El desenvolupament psicosexual de la persona hi és des del moment que neix en conductes d'autoconeixement, d'autoexploració, d'espais d'intimitat, de conductes públiques i privades i aquesta part més d'autoconeixement de l'edat primerenca no hi és. Per això, ens trobem persones adultes amb molt poc coneixement sobre sexualitat i afectivitat, amb poques pautes d'habilitats socials. I això és perquè no s'han treballat i hi ha molt de desconeixement del seu cos i del cos de l'altre. Fins no fa gaire, tampoc no es donava formació en aquests temes.

 

Caldria doncs conscienciar les famílies i l'entorn en aquest sentit? Com se'ls pot acompanyar?

La família és un pilar bàsic perquè moltes vegades els espais d'intimitat per poder portar a terme aquestes conductes s'han de trobar a casa. Si en l'àmbit familiar aquests temes no s'han normalitzat, és quan busquen aquestes conductes fora i és quan trobem conductes en espais públics que no són socialment acceptades. L'escola seria un altre pilar de l'educació, però no ha de ser l'única, ha de ser un suport i un complement. El tercer pilar són les entitats que treballem amb discapacitats. Si de petits ho veuen com una cosa negativa, un tema tabú del qual no es pot parlar, no normalitzaran la sexualitat com una cosa més del seu dia a dia, i això pot comportar problemes.

 

Com s’ajuda les famílies perquè puguin donar aquest acompanyament, aquest suport?

Cal valorar també el procés educatiu en sexualitat que ha rebut cadascun dels familiars de les persones amb discapacitats intel·lectuals. La família ha de rebre aquesta educació i aquest suport perquè moltes vegades no han tingut ni el recurs ni l’espai per poder gestionar els seus dubtes i els seus neguits.

Per tant, des de les entitats s’han de poder treballar aquests temes de manera compartida i alliberar-los de part d’aquesta responsabilitat. Cada casa és un món i cal ajustar-ho a les necessitats de cadascú.

.

Quin suport i acompanyament s'hauria d'oferir?

La base és l'educació. Cal donar eines perquè puguin decidir amb coneixement de causa. Poden ser recursos per al reconeixement del cos, que tractin temes com el respecte, l'empatia, el fet de saber compartir, entendre que és una parella, tractar el tema del plaer. Abans eren temes que no es tocaven perquè s'incidia més en el mètode anticonceptiu, la prevenció d'infeccions i embarassos no desitjats. Amb una educació sexual completa empoderem les persones. S'ha d'anar molt més enllà dels mètodes restrictius.

 

En aquest sentit, un dels temes importants a tractar és com afrontar el fet de voler formar una família i ser pare o mare en una situació de discapacitat intel·lectual. Fins fa dos anys es podia esterilitzar una persona amb discapacitat sense que ella hi estigués d'acord.

Si, i no va ser fins al 18 de desembre de 2020 que es va aprovar i, per tant, es va erradicar l’esterilització forçosa o no consentida a persones amb discapacitat intel·lectual. Fins llavors, es feien moltes esterilitzacions sense que la persona ho sabés, sense el seu consentiment. A partir del moment de l'aprovació de la llei, ja es necessita el consentiment de la persona afectada en un tema que té a veure amb el seu cos. Això va molt lligat amb la integritat corporal. Tu has de poder decidir què fer amb el teu cos i, per tant, també has de tenir la informació i els coneixements necessaris per poder decidir. Per això és tan important l'educació. La gent ha de ser capaç d'entendre què implica una esterilització i cal que sigui una decisió presa a consciència. 

 

Cal treballar des de la cultura del bon tracte. De fet, l'adquisició de coneixement en aquest sentit no hauria de ser un problema i de vegades es veu amb incomoditat. L’educació juga un paper fonamental.

 

L'Estat hauria d'ajudar a dur a terme una criança adequada en aquestes situacions. Hi ha eines?

Moltes d'aquestes tasques recauen en les entitats i en l'entorn més proper. Decidir tenir un fill o una filla passa per ser conscients del que suposa per a tu i per a nounat. L'important és ajustar el suport necessari per a cada persona.

 

Les persones i sobretot les dones amb discapacitat intel·lectual tenen més risc de situació d'abús sexual que la resta de població. Per què passa?

D'entrada jo crec que és per un tema de contextualització de l'abús, que va lligat altra vegada amb el tema educatiu. Si es normalitzen certes conductes i no s'explica que són abusives, podríem trobar casos en què no es reconeix. Cal capacitar la persona per entendre la intencionalitat de l'altre. Una situació diària d'abús pot venir de la part més propera, de la part cuidadora. En teoria qui et dona suport no hauria de fer res que no fos correcte, però, malauradament, passa. S'han de donar eines als professionals que intervenen perquè puguin detectar les situacions d'abús, i  també donar eines a les persones ateses per anticipar-se a allò que pugui passar.

 

Els protocols d'assetjament de les empreses on treballen persones amb discapacitat psíquica cal que tingui alguna especificitat?

Un abús és un abús, independentment d’on sigui. És important que les entitats tinguin els mecanismes per detectar-ho a temps i que hi hagi polítiques internes, que es treballin els temes d’igualtat. A més, cal fer formació als professionals d'atenció directa perquè són aquells que poden veure aquestes situacions en primera instància i treballar des de la cultura del bon tracte. De fet, l'adquisició de coneixement no hauria de ser un problema i, de vegades, es veu com una dificultat, com un entrebanc. Però el que es pretén és capacitar la persona per donar-li habilitats no només laborals sinó també socials.

 

En termes de diversitat sexual, es viu de manera diferent en persones amb discapacitat intel·lectual?

El nostre col·lectiu no s’allunya gaire de com és societat en general on aquesta normalitat absoluta de respecte cap a tothom no existeix. Cal, per tant,  incorporar també educació en aquest sentit. Per això s’han de fer tallers que ensenyin a triar bé una parella o deixar-la si la relació no és sana i ajudar també a detectar que és el que vol l'altre i valorar el seu rol dins la parella. Perquè moltes vegades la manca d'habilitats socials també es tradueix en una dificultat de relació amb la parella. Hi ha casos en què les relacions se centren en una relació sexual clàssica per manca de coneixement.

 

Jordi Fernández Suriñach, Psicòleg a Fundació MAP. Especialista en sexología clínica.