Economia al servei de les persones

Julio Martínez Alcalde ha estat president de la Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya i vocal del Patronat de la Fundació CARES des de la seva constitució. Diplomat en Educació Social per la Universitat de Barcelona. Especialitzat en la gestió d’entitats dedicades a la promoció del treball, l’educació i la promoció de persones amb discapacitat, l’associacionisme i la intervenció social.

“Formar part d’un projecte d’economia social és assumir un compromís: contribuir al fet que l’activitat econòmica sigui també un espai d’inclusió, aprenentatge i construcció de ciutadania. L’empresa pot ser i ha de ser un lloc on les persones recuperin capacitats, confiança i autonomia. També per recompondre relacions, especialment aquelles que han trobat més barreres per participar plenament en la societat. L’economia social consisteix a equilibrar eficiència i equitat, producció i acompanyament, sostenibilitat i compromís col·lectiu. Ser patró d’una Fundació com CARES és participar en la seva construcció i consolidació: impulsar-la perquè el seu projecte sigui coherent i sostenible, capaç de generar no només béns i serveis, sinó també oportunitats, vincles i futur, així com ciutadans que participin en la vida de la comunitat”

__________________________________________________________________________

La pràctica de l’economia —i especialment la seva deriva cap a la maximització del benefici— ha situat una part important de la ciutadania fora dels circuits de decisió que afecten els seus drets fonamentals. Aquesta exclusió no és només econòmica, sinó també política i social.

Al llarg del meu recorregut com a educador social i emprenedor social, he estat testimoni d’un canvi profund en el paper que s’exigeix a l’individu. Hem passat d’un subjecte passiu davant les relacions entre economia i societat a un subjecte sotmès a les exigències d’identificació i pertinença a determinats espais socials. Tot això en el marc d’una economia del coneixement que redefineix constantment les institucions, les empreses i les trajectòries vitals.

En aquest context, accions com representar-se, reconèixer-se o fer-se reconèixer esdevenen centrals. No només per a la construcció de la identitat, sinó per a l’exercici efectiu de drets: el dret a la ciutadania, a l’ocupació i a la participació plena en la vida social.

Paral·lelament, les empreses han hagut d’assumir nivells creixents de flexibilitat per adaptar-se a entorns canviants, mentre mantenen —almenys teòricament— la seguretat de l’ocupació. Aquesta tensió s’ha traslladat també als treballadors, que es veuen obligats a adaptar-se contínuament a les fluctuacions del mercat.

El resultat és un desplaçament dels paradigmes productius cap a models centrats en l’aprenentatge permanent, la responsabilitat compartida, la qualitat i la innovació. La seguretat ja no depèn tant de l’estabilitat laboral com de la capacitat d’aprendre, desaprendre i tornar a aprendre al llarg de tota la vida.

És en aquest escenari on l’aprenentatge en el lloc de treball esdevé un espai clau de transformació social. Des d’aquí, la centralitat de la persona no és un principi retòric, sinó una necessitat operativa: és l’individu qui posa en joc les seves capacitats en contextos cada cop més complexos.

Tanmateix, moltes de les persones amb qui treballem arriben en situacions de desorientació, amb dificultats per situar-se tant en relació amb elles mateixes com amb l’entorn. Això obliga a construir espais de coherència compartida, on tots els actors implicats —professionals, institucions, empresa— esdevinguin part activa del procés.

Davant d’aquesta realitat, hem optat per situar l’activitat econòmica —la producció de béns i serveis— com a eix central de la intervenció. No com a finalitat en si mateixa, sinó com a vehicle de normalització i inclusió social.

En aquest sentit, l’economia social es configura com un espai privilegiat de convergència entre tres actors: les institucions públiques, l’individu i l’empresa. Les primeres, com a garants de drets; el segon, com a subjecte actiu del seu propi procés; i la tercera, com a espai de producció, aprenentatge i generació de valor social.

Aquest model implica una redefinició profunda de responsabilitats. L’individu assumeix un paper actiu en la construcció del seu itinerari vital; l’empresa esdevé agent educador; i les institucions han de facilitar les condicions perquè aquesta interacció sigui possible.

Tal com assenyala la Comissió Europea, l’aprenentatge al llarg de la vida no és només una necessitat econòmica, sinó també una condició per a la cohesió social. En el cas de les persones en risc d’exclusió, aquesta doble dimensió es fa especialment evident: sense competències no hi ha inclusió, però sense equitat tampoc hi ha desenvolupament.

Des d’aquesta perspectiva, l’economia social pot ser entesa com un espai de mediació. Una mediació entre els qui prenen decisions i els qui en pateixen les conseqüències. Però també una mediació en el procés de reconstrucció de trajectòries vitals. Aquesta mediació es pot estructurar en tres fases: l’autoreconeixement, la reconstrucció de possibilitats i el desenvolupament d’un projecte personal.

Primer, es tracta de recuperar el valor de les experiències prèvies i generar motivació. Després, de construir itineraris realistes que combinin treball i aprenentatge. Finalment, de desenvolupar competències en totes les seves dimensions: cognitives, emocionals, relacionals i professionals.

L’objectiu final és la màxima autonomia possible de la persona, entesa com la capacitat de situar-se i actuar en diferents contextos de manera conscient i responsable.

En aquest procés, distingim quatre tipus de competències fonamentals: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Totes elles es desenvolupen de manera especialment significativa en l’espai empresarial, que esdevé així un espai educatiu de primer ordre.

L’empresa social, en aquest sentit, no és només una organització productiva, sinó un dispositiu de transformació. Un espai on la producció real de béns i serveis conviu amb processos d’aprenentatge i inserció. Això implica oferir experiències laborals reals, amb contractes adaptats a les capacitats de les persones, però amb exigències també reals. No es tracta de simular, sinó de construir trajectòries amb sentit.

Un dels elements clau d’aquest model és la implicació de l’entorn: famílies, administracions, clients i comunitat. La inserció no és un procés individual, sinó col·lectiu. Per això, la proximitat al territori esdevé una fortalesa essencial. En un context on molts vincles socials s’han debilitat, l’arrelament comunitari permet reconstruir relacions i generar noves oportunitats.

Tanmateix, aquest model exigeix una reflexió constant: sobre el paper de l’empresa, sobre els límits de la intervenció i, sobretot, sobre si les accions responen realment als interessos de les persones: L’empresari social es mou en aquesta tensió. Combina la lògica empresarial amb el compromís comunitari, la innovació amb la responsabilitat, l’eficiència amb l’equitat. No és només un gestor, sinó un agent de canvi.

El repte principal no és només tenir èxit econòmic, sinó fer visible aquest model i demostrar que és possible generar valor social de manera sostenible.

En última instància, es tracta d’això: de construir espais on l’economia no exclogui, sinó que inclogui; on el treball no només produeixi, sinó que transformi; i on les persones puguin recuperar el seu lloc com a subjectes actius de la seva pròpia vida.